Polítics, militars, cabdills locals, són molts al llarg de l’història els que han intentat, sense èxit, crear una veritat paral·lela al voltant del seu règim o figura. Ja des de finals del XIX, el poder sempre s’ha servit de la premsa per a tal negoci. Un viciós cercle que es retrò alimenta constantment. La utilització del mig per a la manipulació de la realitat, per a la venda d’esta, era i és tal, que se li va titllar, al periodisme, com el quart poder, després del Legislatiu, l’executiu, i el judicial. Les ànsies de control i de fagocitaciò de la societat per part dels poders fàctics, quasi mai ha tingut èxit. Ni en els règim mes feroços, ni en les democràcies mes permissives. Ambdós poders sempre han pecat de lo mateix, han subestimat, menyspreat i ridiculitzat al consumidor, en este cas al poble. Ni en les societats més primitives i subdesenvolupades la maquinària mediàtica ha aconseguit calar en les ments del baix morador.

El pópulo sempre se les ha enginyat per a trobar el seu menut racó de llibertat individual, per a formar-se la seua pròpia opinió, per a discrepar. Eixe és l’error del quart poder, no li atorga llibertat individual al lector, encara hui, en plena era de les comunicacions, es creuen amb el poder de crear una realitat, i que esta cale. En ple segle XXI, la gent posseeix de suficients eines per a desmuntar el meravellós i còmode món del periodisme. Hui dia, hi ha dret a la replica, sense sentència judicial, ni persecució dels grisos que l’evite. El comunicador actual deu ser conscient que té una legió de crítics lectors, oients o televidents que van a analitzar qual inquisidor les informacions que llance, no son temps per a la mentida i per a la manipulació. No obstant això encara hem d’aguantar vells tics del passat, res que el pas del temps no puga solucionar. En estos temps convulsos que vivim en el se del valencianisme, podem observar un clar exemple de retrò alimentació entre el poder i la premsa. En ocasions el poder no té per que estar relacionat amb els més alts dirigents, en açò del futbol és distint, la baixa talla del redactor va d’acord amb la definició de poder, un entrenador, un futbolista, solen ser suficients.

Perseguida va ser la meua primera novel·la negra, allà per finals dels 90 , en plena adolescència. .No és una novel·la mereixedora de guardons literaris, ben escrita, això si, amb una excel·lent trama. Magnific exemplar si vols fugir d’històries enrevessades i complicades trames, és un llibre de venjances familiars, tejemanejes, i misteri. AL final del mateix, faltant 6 capítols per al “The end”, és quan descobrixes que els roïns, els sospitosos i els agres, no són tals, i que aquells que has idealitzat com els bons de l’ història, en un gir inesperat, es descobreixen com els veritables enemics de la protagonista.

 Perseguida bé podria haver-se ambientat en este mon futbolístic que ens fan viure estos xics del rat penat. Al final de tota esta història, igual que en el llibre, els dolents, van resultar ser els bons. I encara que la meua opinió respecte a ells no va ha canviar res, és digne reconèixer, que efectivament, ells tenien raó, però no tota la raó, no se’n vagen a emocionar. Coses com estes fan mal, però és així, els enemics de la pàtria, eixos que s’han passat mesos tocant la “entrepierna” a propis i estranys, posant el crit en el cel, i quasi fins a escandalitzant al personal, han sigut els que han tingut la raó, sempre, i soles en este aspecte. Parlem de les vergonyes comptables, i del vici al “finiquito”, això si, sense oblidar-nos del despotisme Solerista, este no és il·lustrat, més que res perquè els protas, de llums, més bé van escassos.

La prota de Perseguida va perdre els nervis, i quasi es va tornar boja quan va descobrir que havia jugat en el costat dels roïns durant tot el temps, jo la veritat, no se que faria en el seu lloc, ara, la vergonya seria inevitable. M’agradaria saber que estan pensant en estos moments els còmplices, mes bé, els voceros, els artífexs del NO-DO solerista, al veure’s amb el cul a l’aire després d’una breu, però intensa brisa. És graciós la veritat, veure’ls amb les vergonyes a l’aire per obra i gràcia del que han estat defensant, encobrint, i alimentant a força d’ones radiofòniques i televisives. Molt malament no deuen estar, i avergonyits, jo no els veig, tot el contrari. 

Qual pare de família, Soler va voler acomiadar-se dels seus abans d’emprendre el seu últim viatge, un menjar amb tots els mitjans que han cobert la informació del club durant el seu esperpèntic regnat. No se sorprenguen si els dic que en la taula que presidia l’acte, en el qual , Soler, com era d’esperar, va vendre la seua realitat, eixa de color de rosa, eixa idíl·lica, que ni ell es creu, estaven, qual guàrdia pretoriana, els creadors del NO-DO, els lideres de l’aparell propagandístic que ha estat venent-nos una mentida durant molt temps. Els riures, les bromes, les palmadetes, no van cessar durant tot l’acte, es veu que tenen molt que celebrar, i molt pel que riure, no se si reien del pagament de 150 milions d’ací al 31 de Desembre, o celebraven el desfalc de 780 milions, l’hi preguntaré al segon d’abord en la seua pròxima incursió en el nostre fòrum, encara que no espere resposta, com és habitual en la nostra “relació”.

Diuen que el temps dóna, i quitació raons, i que posa a cadascun en el seu lloc. El temps ha llevat raons als que les tenien, i se les ha donat als quals careixien d’ella, ha posat en el seu lloc a uns, i ha llevat a uns altres. El temps també jutja i condemna, i ho farà en el seu moment, el temps, la història, és lenta a l’hora de condemnar, i jo sóc impacient, m’agradaria veure jutjat al responsable, i lluny d’això, el que estic veient, és com se’n va de rosetes. Potser , quan l’història ho condemne ja no quede res que celebrar.