Com si d’una maledicció faraònica es tractara. L’estranya relació entre el VCF i els seus estadis ha esdevingut en una i mil situacions complicades al llarg de la història. Ja des del llunyà 1924 quan es va fer el trasllat definitiu del vell Algirós a l’actual emplaçament de Mestalla va començar esta relació en forma de soga hipotecària ha assetjar les arques de l’entitat. Els actuals terrenys on es troba l’estadi van ser adquirits pel club després d’una decisió adoptada el 16 de gener de 1923 per part de la junta directiva que presidia Ramón Leonarte. El cost total dels solars i la construcció del recinte no sobrepassaren les 600.000 pessetes de l’època, tota una fortuna. La primera gran remodelació va vindre de la mà del , encara hui, millor president de la història , Luis Casanova. El projecte del nou Mestalla era la guinda al pastís que havia construït durant tota la post-guerra, que va fer del VCF un dels millors clubs del món en els anys 40. L’estadi, per necessitats del conflicte bèl·lic, necessitava una remodelació urgent i agressiva. Les obres van tenir les seues fases, dures i complicades , fins i tot critiques, el projecte va acabar minant les arques de club, tant, que els directius de l’època van haver d’hipotecar els seus béns perquè l’entitat poguera plantar cara als pagaments que exigia el dia a dia.
El segon gran escull va vindre en la dècada dels 50, amb un VCF instal·lat esportivament en “el quasi”, on a pesar de contar amb grans equips, 
sempre quedava a tir de pedra dels campions, recordar aquell trienni de subcampionats a 1 i 2 punts del Barcelona de Kubala, amb mítiques semifinals coperes amb finals tristos, que es van veure recompensades amb l’èxit de la final de Chamartin (la final de Quique). El projecte del Gran Mestalla va prendre forma, estava cridat a superar els 70 mil espectadors, i ha contar amb un avanç tecnològic a l’abast de pocs clubs en aquella època, la il·luminació artificial. El cost total de l’obra va arribar als cent milions de pessetes, sufragi que es va fer quasi impossible d’assumir, la venda de passes a 15 anys de forma anticipada va solucionar gran part del problema , però no tot, el projecte es va haver de canviar, les ambicions inicials es van aparcar, i el VCF va contar amb un nou i modern estadi de cinquanta mil espectadors. La riuada de 1957 va agreujar encara mes la hipoteca deixada pel gran Mestalla, l’estadi va quedar en unes condicions lamentables, el seu acondicionament sumat al desembors del projecte inicial, va suposar una llosa econòmica que el club va arrossegar durant bona part dels anys 60, encara que no tot va ser roin, la citada dècada va deixar un parell de títols, i l’eixida del túnel es va celebrar amb la lliga del 71, que va vindre acompanyada d’un inici espectacular de dècada.
