Si la fe mou muntanyes, la confiança mou a les persones. El mon es aixina, sense confiança ningú mou ni una micra, sense confiança no es farien operacions mercantils, negocis, no es comprarien productes, ni haurien bodes, ni la gent s’alçaria pels matins del llit. Sense confiança l’humanitat no tindria raó de ser. La confiança es un tresor que costa tota una vida aconseguir, un tresor que es pot perdre en un segon, i una volta perdut, mai mes el recuperes. Jo he perdut la confiança en Juan Soler, gradualment, a xicotetes dosis, xina xano, fins quedar-me sense cap. Quan veig una foto del màxim accionista del València CF, me provoca desconfiança, por , inseguretat, per a mi no es una persona de la que un puga fiar-se.
El senyor Soler ha decapitat al rat penat, el desgovern i el descontrol de la societat des de que es va fer càrrec del club, ha anat en augment a cada mes, a cada segon. Cada sis mesos, si tirem d’estadística, ha fet remodelacions profundes i sonores de l’estructura vital de la SAD, a cada qual mes gran, a cada qual amb mes alcans, a cada qual mes incomprensible. Gent que tenia poder per a fer i desfer, ha sigut desacreditada a escassos segons de jurar el càrrec, nous càrrecs han durat setmanes, o mesos, de les direccions generals de l’ultima remodelació, no hi ha hui en dia mes que 2 vives. Senyor Soler, si vostè haguera agafat a Nike, Coca-Cola, o Microsoft, hui en dia hagueren perdut el seu estatus a nivell mundial, estarien sent superades per marques de quarta o quinta fila del seu sector, ja no serien un referent mundial, serien un caos organitzatiu, serien el fidel reflexe del inconscient que les dirigeix.
