Això és lo que li cantarà Mestalla, en la seua versió fallera, a l’entrenador basc si no és capaç de traure amb nota els exigents exàmens als que es presentará l’equip en les pròximes setmanes. És la gegantesca lupa que ha d’aguantar Unai pel mero fet de ser entrenador del València CF. El dur camí a recórrer ho va a tindre que fer a soles, sense ajuda ni companyia de ningú, excepte la dels seus palmeros mediàtics, capaços de fer-nos creure que es pot pujar a la lluna amb una escala si cal. Justo o injust, en el país on es denigra a Del Horno i s’aplaudeix a Miguel pel mateix, on Vicente té dret de pernada i a Fernandes no se li passa ni una, l’entrenador és el ninot del pim-pam-pum preferit per públic i critica..
El primer escull al que es va a tindre que enfrontar Unai és al Bruixes. La UEFA és la competició que pot encumbrar a Emery o sentenciar-lo de mort. Seria un pas important en la seua carrera que per primera vegada en dos anys un VCF entrenat per un tipo com ell siga capaç de passar una eliminatòria. Entenga’s, que siga contra un equip que no és de Segona B. Sens dubte una fita històrica que suposarà un plus en el seu CV de cara al futur. També ho celebrarem. Més que caure, la forma de fer-lo, serà important. No és lo mateix abandonar per segon any consecutiu l’única competició que tens opcions reals de guanyar fent el ridícul, que fent-lo amb honors, com es feia antany, quan açò era un equip armat(amb lletres majúscules, i llums de neó), i no una conjunció meravellosa de talent desordenat en forma de quintet atacant.
.
El pròxim partit de lliga, davant l’Atletico, Emery tornarà a l’aula per a examinar-se. Vist que el truc de taponar a Banega s’ha estés, i amb èxit, Unai tindrà el repte de demostrar al món que és un míster amb un ric repertori tàctic en la butxaca, a diferència del que molts creuen. Gràcies a la sanció d’Albelda, Marchena serà l’encarregat d’auxiliar el centre del camp, traure la pilota jugada, subjectar a l’onze, i parar als efes-16 que fins ara desbordaven al pivot per a deixar venuda a la defensa. L’equip guanyarà sencers, i l’univers l’hi agrairà per evitar-nos vore l’enèsim espantall sobre el tapet d’una plaça de primera.
.
Bruixes, Atletico, Racing i el Camp Nou com a postres. Quatre partits com quatre sols, que poden fer canviar el discurs de l’aparell propagandístic. L’última oportunitat del míster de guanyar-se als indecisos. Resaré per a què l’obstinació de molts en fer-nos eixir al carrer per a celebrar com un títol un quart lloc continue tenint raó de ser, seria una bona notícia. En falles haurà raons i motius suficients per a realitzar un judici exhaustiu, exigent i espere que coherent a l’entrenador.
.
Encara que molts intenten caure en el simplisme resultadista, la renovació d’un tècnic ha de basar-se en aspectes més sòlids i contundents que en les fredes estadístiques, que sempre són bones com a guinda, encara que dolentes com a fonaments. L’última vegada que es va apostar tot al resultat, va acabar com el rosari de l’aurora. Cal posar els ulls més enllà de si després d’un servei de porteria Villa et soluciona la papereta obrint un partit que tenia mala pinta, o de si envies quatre tirs contra un pal que no et permeten sumar dos punts. En dos temporades solament he vist jugar al VCF com equip, a casa, i sempre contra Madrid iBarcelona. I això no m’agrada.
.
Com tampoc m’agrada que no puga dir ni una sola vegada allò de que bé treballat que està este plantel… la falta d’ofici del València és alarmant, tant com la seua pobresa tàctica i la falta d’alternatives si el pla A fa aigües.
.
Al maig espere poder deixar d’estar mig convençut amb el tècnic, per a estar-lo totalment, i per a això fa falta que es treballen més i millor, moltes coses.
Tots els grans Valències de la història, aquells que van marcar veritablement una època en la memòria col·lectiva de tot aficionat, independentment de la generació a la qual pertanya, són Valències de baix cost i gran talent.
Ahir, de casualitat, confesse no ser oient, ni habitual ni espontani, vaig sintonitzar per error la 92.0 (Las Provincias Ràdio), i en escassos 3 minuts que restaven de programa, vaig poder escoltar per primera vegada des de l’arribada messiànica de Llorente discrepàncies a la seua gestió. Si és que se li pot titllar de gestió lo poc realitzat fins al moment.